La ubiqüitat de la imatge

Com el mateix Radu, un dels nostres interlocutors que s’identifica com a Juan ens va enviar un post el 25 de març on esmentava la famosa sentència de Moholy-Nagy de que els analfabets del futur seran aquells que desconeguin la fotografia. Juan citava també la “societat líquida” de Bauman, la “societat del risc” d’Ulrich Beck, la societat del “nou capitalisme” de Richard Sennett, la “societat kleenex” de Lipovetsky, el “món digital” de Negroponte, la “societat-xarxa” de Manuel Castells… Es podria afegir també el “capitalisme de ficció” preconitzat per Vicente Verdú, on les imatges, en tant que generadores de ficció, són els bens més preuats. Sobre aquest esquema jo diria que el primer pas per una didàctica de la fotografia va ser ensenyar a “escriure-la”; el segon pas seria ensenyar a “llegir-la”. Encara no s’ha acabat aquesta fase, és a dir, ens trobem en el futur ple d’illetrats preconitzat per Moholy-Nagy però amb l’agreujant d’una nova circumstància: avui el que dóna sentit a les imatges és la seva proliferació i circulació, o sigui, justament el nou escenari de la comunicació que estem debaten aquí. Ja no n’hi ha prou en saber descodificar les fotografies segons paràmetres històrics, estètics, semiòtics i, fins i tot, ideològics: avui prevalen els usos econòmics i polítics de la imatge.

En el moment de redactar aquestes línies estic travessant el desert de Sonora a Arizona. Per desgràcia no és un viatge de plaer sinó professional, motivat per una sèrie d’activitats a universitats de Phoenix i Tucson, que inclouen trobades amb estudiants dels programes de graduació de fotografia. Per cert que mentre faig la travessa entre les dues ciutats gaudeixo d’uns paisatges de ressonàncies icòniques i em passen pel cap tant els déjà-vus de moltes seqüències de westerns clàssics com molts dels fotògrafs que, com Timothy O’Sullivan, van explorar l’oest nord-americà. Revisc doncs en pròpia pell el fenomen contemporani de la imatge precedint a l’experiència, il·lustrant el que ja hem parlat aquí. Doncs bé, vaig conèixer estudiants espavilats, amb professors competents i instal·lacions envejables, que podien presumir de treballs realitzats amb una impecable factura tècnica i plàstica, alguns fins i tot resultaven conceptualment potents, sovint amb tímides justificacions programàtiques o ètiques; però per regla general eren incapaços d’explicar perquè feien aquelles imatges, quins efectes esperaven provocar, quines estratègies de difusió havien concebut… Senzillament feien imatges i punt. La creativitat i l’esforç intel·lectual es concentraven  en les imatges però en imatges completament aïllades del món i dels seus entrejocs, com si les imatges no haguessin de tenir vida pròpia més enllà de l’escola d’art, o dit d’una manera més dolorosa, com si les imatges estiguessin destinades a ser mers exercicis d’estil. Però estil de què? Doncs de la ceguesa més absoluta. Perquè tal com estem insistint, avui el rerefons important de la creació passa per incidir en els problemes de la circulació, en el trajecte que s’estableix entre autor i públic, en uns contextos, repeteixo, econòmics i polítics on autor i públic queden reduïts a mers comparses. Si els estudiants, o sigui, els futurs professionals de la imatge, negligeixen aquest factor, estem perduts. Compte: sense que això impliqui descartar les accions que calgui establir envers el públic en general.

Em congratulo, però, que desprès dels diagnòstics arribin propostes d’acció com les de Christian. La frase de Moholy-Nagy caldria ampliar-la dient que els analfabets del futur seran aquells que quedin al marge dels ordinadors i d’Internet. Quan parlo del trajecte entre productors i consumidors, ordinadors i Internet constitueixen el rovell de l’ou de qualsevol opció que dins d’un cert marge de llibertat i d’operativitat pretengui conscienciació i reaccions col·lectives. Mes enllà de les actituds i les intencions, ordinadors i Internet conformen les principals eines per respondre a l’establishment polític i mediàtic. Cal fer un esforç, doncs, per aprendre a utilitzar-les amb diligencia.

Estic totalment d’acord amb en Joan. Fins i tot sobre les nostres responsabilitats -que assumeixo absolutament- en el nostre fracàs, des de fa trenta anys, per aconseguir imposar una pedagogia de la imatge des dels primers anys d’escola. He d’afegir que, encara que m’encanta ensenyar i que els meus estudiants -privilegiats- són apassionants, excepcionals, dinàmics, de vegades tinc dubtes: quin és el sentit profund d’un ensenyament que formi a fotògrafs en un moment en què hi ha massa fotògrafs professionals i tothom produeix i fa circular imatges? Indubtablement, el de donar-los accés a eines de coneixement de la història de la imatge i ajudar-los a entendre la necessitat del pensament crític en el procés d’elaboració dels seus projectes. I no funciona malament, fins i tot si són una petitíssima minoria.

És evident que, en una època en què els crèdits assignats a la cultura i a l’educació viuen globalment una regressió remarcable, en un moment en què el fluxos financers -que arrosseguen el flux de les imatges- es concentren cada vegada més sobre la comunicació, el consum i la diversió, la parada no és simple i la guerrilla difícil d’estructurar.

L’anterior proposta sobre l’espai públic podria ser un element d’ajuda, però ha de ser complexificat, enriquit per una acció realment pedagògica.

No és exactament entrisme -excusa’m Radu…- però crec que hauríem d’intentar avançar en la nostra capacitat d’utilitzar la eina, les eines de “l’enemic”. Per haver intentat durant anys imposar a les televisions uns usos de redacció de la fotografia, per haver desenvolupat programes (molt minoritaris -com ARTE) que tracten sobre la imatge, sóc conscient que, definitivament minoritaris, estem marcats pel síndrome de Sísif…

No obstant això -una prova de que continuo optimista- em pregunto si no podríem inventar, a Internet, un web dedicat a la pedagogia de la imatge, amb vincles amb les pàgines web que ens semblen interessants, que sigui una eina pels professors, un lloc de coneixement -fins i tot superficial- pels més joves. Crec que el podem imaginar com quelcom de seriós i lúdic alhora. Una manera de considerar la Tela com un contrapoder…

És potser perquè la llum està tornant amb la primavera que s’anuncia.

“The People have the power” Patti Smith.

No tinc cap problema amb les opinions d’en Joan i en Radu i m’adhereixo més a en Joan citant amb Gramsci el que hi ha hagut de més intel·ligent, obert i innovador, lliure també, en el pensament del comunisme europeu. És més la meva manera de pensar, fins i tot coneixent-ne els límits, que no pas la referència a l’entrisme trotskista, contra el qual em vaig aixecar fa trenta anys… Qui “entra” no guanya mai, em temo.

Crec simplement que hem estat alhora còmplices i víctimes consentents del sistema. Hem volgut lluitar contra les ideologies dominants que es manifestaven a través d’imatges. Ho hem fet creant imatges alternatives (Joan), escrivint i editant (jo), ensenyant de manera radical i teoritzant (Radu). Hem estat alhora actors, còmplices, crítics i motors de tots aquells moviments que han agitat una imatge que ja no sabia on es trobava. Tenim les nostres responsabilitats, les nostres irresponsabilitats també, tot i que no crec que siguem els pitjors… Encara reivindico el dret a les nostres il·lusions i errors.

Ja que estem d’acord sobre la necessitat d’accions que arribarien al major nombre de gent, espero que es pengi a la xarxa la meva provocació -una petita provocació…- sobre la necessitat de tenir en compte l’espai públic. De torçar-lo, pervertir-lo potser.

La necessitat de la pedagogia, sobre la que estem els tres d’acord, em remet a una trista experiència. El 1982, quan Jack Lang era Ministre de Cultura a França, una desena de nosaltres vam fer moltes reunions per elaborar el que anomenàvem “una política de l’aprenentatge de la imatge a l’escola”. El resultat van ser dossiers, informes -sens dubte enterrats en els calaixos- i la creació efímera -ja que avui replantejada- de categories especialitzades en “arts visuals”. Una manera de negar la necessitat de donar a conèixer als més joves la historia de les imatges.

Més enllà de la proposta excessiva de la presència de la imatge en l’espai públic, sense una altra funció que la seva presència, em pregunto si no hauríem de ser capaços d’inventar una modalitat pedagògica a Internet.

L’observació d’en Joan em sembla essencial. El fet d’esborrar la distinció clara entre productors i consumidors d’imatges canvia les dades. El que caracteritza la situació actual no és només la globalització, amb la normalització i la uniformització de les imatges sinó un nou equilibri, de moment, és cert, bastant inestable. Amb les noves tecnologies, la baixada de preus de les càmeres fotogràfiques digitals i la proliferació dels telèfons portàtils, tot el món pot fer imatges. Amb l’aparició de webs com Flikr, que s’ha enriquit amb 3739 imatges durant l’últim minut o You Tube, tot el món pot difondre imatges a escala planetària. A la ubiqüitat de la imatge li correspon la ubiqüitat dels fabricants d’imatges. El sistema ja no té el monopoli!

Però de moment, el que regna, és la confusió. Desorientats per una evolució que ha estat per molts massa ràpida, molts professionals han tingut timorats reflexes corporativistes i només per intentar encadenar un mercat que ja no controlen. Desconcertades, algunes escoles que formen professionals de la imatge de vegades es refugien en un tecnicisme retrògrada. Oblidat, l’ensenyament públic no arriba a adaptar-se a una civilització de la imatge i queda presoner d’un sistema pràcticament estructurat només al voltant de l’escriptura. En tant que consumidors, els alumnes es troben davant d’una afluència d’imatges que agafen sovint en primer grau a falta de no poder descodificar-les, i en tant que productors es troben amb eines de les quals només tenen -en el millor dels casos- un domini tècnic, sense cap veritable reflexió sobre els continguts. Tothom sembla haver oblidat la famosa frase de Moholy-Nagy, que deia que “l’analfabet del futur no serà l’illetrat sinó l’ignorant en matèria de fotografia”. Substituïm la paraula “fotografia” per aquella, més general, d’imatge i enviem el missatge als que decideixen sobre pedagogia!

Com en Radu, m’agrada molt la idea de la vacuna proposada per en Joan. I també m’agrada molt la idea del judo intel·lectual!

Els tres estem d’acord sobre l’evidència de les apostes, sobre la necessitat de les resistències, que corresponen a les pràctiques de molts artistes i ens interroguem sobre la forma que pot prendre aquesta resistència. El que fem aquí n’és una. Als anys setanta i vuitanta, quan la fotografia -llavors mancada de reconeixement- va inventar els Rencontres (d’Arles) i alguns festivals, reivindicava l’accés al Museu. Avui això és cosa feta, hi ha un nombre molt important d’exposicions en les institucions i en els llocs privats del circuit de l’art contemporani. Hi ha centenars de mesos, setmanes i quinzenes de la fotografia a Europa, però igualment en països que apareixen en l’escena internacional, la Xina i l’Índia entre altres. Fins i tot si tot és sempre perfectible, fins i tot si es necessiten més mitjans, el temps ja no és -perquè la quantitat d’imatges i la seva circulació ha augmentat considerablement- el de la reivindicació. Si no és aquella, determinant, de tenir en compte les imatges en el marc de la pedagogia.

Crec que una de les apostes més grans és l’espai urbà, l’espai públic. Fer existir les imatges -i la fotografies dels creadors- en aquest espai i sense que tinguin una funció utilitària com la publicitat i la decoració podria certament constituir una forma interessant de “vacuna”.

Diferents de tot el que veiem en la ciutat, en els mitjans de comunicació o en les múltiples pantalles que ens envolten, podrien tenir una funció d’alerta, jugar un paper implícitament crític, provocar estranyeses i preguntes. Això podria passar a la ciutat, però també, perquè no, en les zones de descans de les autopistes i altres llocs de pas. I s’ha d’elaborar tota una estratègia per donar a veure imatges alternatives al més gran nombre de públic possible.

Qüestió de mitjans, em direu. Cert, però seria interessant reflexionar sobre el que podria ser fet en aquest sentit amb el pressupost d’una manifestació fotogràfica que, sovint, acaba convertint-se en egocentrisme. No vull dir que han de desaparèixer els festivals (encara que alguns…) però aquests “esdeveniments”, ben sovint concebuts com mitjans de promoció dels llocs que els acullen, ja no són suficients. Una exposició immensa a l’aire lliure que relligaria, per exemple, París i Tarragona (a l’atzar…) podria donar a veure i a reflexionar.

Em balla pel cap una cita de Gramsci citant a Romain Rolland que potser sintetitza el tremp dels darrers comentaris que estem fent: “Pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat”. Podríem doncs deixar aquí aquesta línia discursiva i embarcar-nos cap a altres direccions.

Fixem-nos que termes com “analfabetisme”, “educació”, “formació”, “escolaritat” o “alumnes” han espurnejat les diverses intervencions. Això ens condueix a un tema crucial que és el de l’ensenyament i la sensibilització. Tots tres hem estat involucrats amb força intensitat en tasques docents i divulgatives. Per tant, dos coses. Primer, no n’hi ha prou amb criticar l’estat actual de la cultura de la imatge; també hem de ser autocrítics amb nosaltres mateixos en tant que som, en certa mesura, agents actius d’aquesta cultura i per tant co-responsables de la seva situació. Podem analitzar quina part alíquota de responsabilitat ens pertoca, ben probablement minsa donat l’entramat de poders i circumstàncies, però no em sembla que sigui intel·lectualment acceptable presentar-nos com a mers outsiders, com a observadors externs i allunyats. Segon, donem-li la volta al mateix argument: estem en una posició privilegiada per intervenir en la situació, o al menys en el seu futur, perquè justament una de les nostres funcions és la de contribuir a modelar l’esperit dels fotògrafs i dels públics, és a dir, tant dels productors d’imatges com dels consumidors d’imatges.

Tradicionalment les metodologies didàctiques s’han estructurat de forma diferent segons s’adrecessin a uns o altres. Semblava lògic que així fos perquè no només els dispositius conceptuals d’escriptura o de lectura eren diferents sinó també perquè d’uns s’esperava una actitud activa i dels altres una actitud més aviat passiva. Però això ja no és així i en canvi tinc la sensació que els programes dels centres docents i expositius, de les publicacions especialitzades i de la crítica canònica segueix insistint en la rutina d’aquella dicotomia obsoleta. Avui tots som productors i consumidors a l’hora i la indiferenciació d’aquests rols exigeix una agenda pedagògica radicalment nova.

Un breu article d’Alasdair Foster, director del ACP (Australian Centre for Photography) de Sydney, ho explica d’una manera ben gràfica (http://www.zonezero.com/editorial/editorial.html). Foster compara la reforma que té lloc actualment en el món de la imatge amb la Reforma Protestant que va sacsejar el Cristianisme en el segle XVI. En l’església catòlica el ministeri de la fe està reservat a una oligarquia de “professionals” (els membres del clero, la classe sacerdotal); en canvi Luter i els seus seguidors proposaven “desprofessionalitzar” el ministeri liberalitzant la interpretació de les escriptures sagrades segons la consciència personal. Un pastor protestant pot ser un expert, però el seu coneixement està al servei de la comunitat sense exercir una autoritat sobre ella, de manera que un laic també pot fer un sermó a la seva congregació. En el món de l’art, de la fotografia i de la comunicació visual en general això també està passant. La distància jeràrquica entre els professionals i el públic tendeix a minvar, fins i tot a desaparèixer per complet, de manera que les posicions s’han tornat intercanviables.

La imatge és avui ubiqua perquè tots fem o manegem fotografies, tots generem i rebem informació gràfica, més enllà del sentit que li sapiguem impregnar. Com afrontar, doncs, des d’una pedagogia conseqüent aquesta nova realitat?

“L’entrisme” al que al·ludia va ser una estratègia portada a terme per Trotski mateix. Segons alguns, volia enfortir l’esquerra. Altres, entre els quals em trobo, pensen que Lev Davidovitch tenia una segona intenció i volia guanyar poder dins dels partits socialistes i dels sindicats reformistes tot infiltrant-los, des de l’interior. En qualsevol cas, “l’entrisme” no s’acaba amb l’episodi Ramón Mercader sinó que era la consigna dins les organitzacions trotskistes de principi dels anys setanta.

Malgrat el poder colossal de les forces que controlen la difusió de la imatge i malgrat la immensa capacitat de recuperació que posseeix el sistema -per cert, avui, qui parla encara de Marcuse?- em mantinc optimista. Optimista, perquè el sistema té mancances i perquè els artistes han trobat estratègies per explotar-les. “L’entrisme” en forma part. Més que l’atac frontal, infiltrar-se en el sistema, utilitzar el seu poder, les seves institucions i els seus canals de distribució per anar-li en contra, és fer “judo intel·lectual”: utilitzar la força de l’adversari per combatre’l millor.

La manipulació i l’apropiació, estratègies essencials de l’art contemporani, comencen a infiltrar-se cada vegada més en (quasi) tots els àmbits de la producció de la imatge. És evident que, com ens ho recorda justament en Christian, el fenomen és minoritari. Però té importància, perquè sembra el dubte. El dubte amb relació a “l’evidència” que una imatge ofereix en aparença, el dubte amb relació a la seva pretesa objectivitat, així com el dubte amb relació a la neutralitat del sistema que l’instrumentalitza. I, perquè algú pugui canviar d’opinió, abans cal fer-lo dubtar!

Crec que hi ha més en aquests plantejaments que no només “la gloria de l’intent” i estic bastant seduït per la metàfora utilitzada per en Joan; la vacuna. Depèn de nosaltres de veure que “la glòria de l’intent” tingui més que el mèrit d’haver-ho almenys intentat i no quedi al nivell de l’últim combat!

En Joan té raó quan diu que el meu to és pessimista… És potser l’època, que no és massa divertida, tant des del punt de vista polític com dels moviments globals, econòmics o estètics, del mercat dominant, de la mediocritat triomfant, del consum reemplaçant el coneixement, de la comunicació substituint la informació que comporten això.

Gràcies per pensar que des de fa trenta anys he efectivament aconseguit, en el terreny de la imatge, un cert nombre d’actes, d’aparicions, de pertorbació de la rutina que s’està instal·lant. Va en paral·lel, en certa manera, amb el que en Joan ha produït en tant que artista. Hi ha hagut, des del principi, una resistència a les normes per senyalar el joc de les imatges, la seva apropiació per part dels observadors. Trenta anys és una mica llarg i encara m’és difícil sentir redactors en cap de revistes prestigioses que, quan no volen pagar el preu que costa la producció de les imatges, ens diuen: “És magnífic, però no és pels nostres lectors”. Afegirien de bon grat: “Els nostres lectors no ho entendrien”!

Però sóc optimista! La prova és que escric cada setmana una columna i faig publicar alguns dossiers a Internazionale, a Itàlia. O que “publico”, a Internet (http://www.actuphoto.com/), un inversemblant diàleg i diari amb el fotògraf xinès Aniu, que m’envia cada dia un autoretrat al qual jo reacciono amb un text. O que participo en aquest diàleg. O també, que ensenyo a gent jove brillant, que dono conferències, munto exposicions, organitzo llibres.

Sóc optimista perquè continuo fent coses, agitant idees i imatges, escrivint per intentar pensar el que ens passa mentre ens trobem en aquest abisme de « visuals » que ens assetgen.

No sóc un creador d’imatges, només un “intermediari” entre aquells que les fan i aquells que les reben. La meva única raó de ser optimista és la de constatar que, avui, molts joves continuen tenint el desig de treballar amb la fotografia sobre l’estat del món en el que viuen. No només em fan descobrir coses, sinó que testimonien d’una voluntat de canviar el món, fins i tot si són conscients de que la fotografia tota sola no ho podrà aconseguir.

Són una proposta pel futur, tant quan documenten (aneu a veure els últims treballs dels tres guanyadors del World Press Photo de l’Agence VU’ a http://www.agencevu.com/, exemplars; així com d’altres que no han tingut premi, com Steeve Junker o Kosuke), com quan alguns artistes utilitzen la imatge (com en Joan per exemple) per prendre partit sobre les qüestions planetàries. Sobre el terrorisme, per exemple. Impertinència i escarn prenen tant sentit com exploració periodística.

Són ells, creadors en diferents modalitats, qui m’obliguen a ser optimista!

També és cert que la seva difusió és limitada, que no es pot comparar amb els gegants de la transmissió. Potser no és res greu.

Queden dues qüestions essencials: com podem imposar una formació en la lectura de la imatge des dels primers anys d’escolaritat i què som capaços d’inventar, a Internet, en resistència a la imatgeria dominant?

Un guerriller, fins i tot si s’equivoca, és forçosament optimista. I jo em sento, més que mai, guerriller…

Evidentment, estic globalment d’acord amb les observacions d’en Radu. Però sóc menys optimista que ell, cosa que no significa que em resigni… Sobretot perquè sempre he intentat tirar endavant/dirigir aquesta “guerrilla” contra la imatgeria dominant, els clixés i els estereotips.

El fet que a Libération, entre 1981 i 1986, publiquéssim de manera atípica autors tan diferents com Raymond Depardon o Sophie Calle, que poséssim en crisi la modalitat del retrat o la imatgeria de moda, va significar una adhesió de lectors. El fet que l’Agence VU, i després la galeria, des de fa vint anys, hagin difós, publicat, exposat i fet circular punts de vista no convencionals és una contribució a aquesta resistència al flux normalitzat i dominant. Exactament com la publicació, aquesta setmana, en el setmanari Internazionale d’un dossier dedicat al treball de l’artista índia Dayanita Singh.

Però mai m’ha convençut l’estratègia trotskista de l’entrisme (era més aviat maoista…) que ha estat una il·lusió tràgicament conclosa per un cop de piolet.

Com que no tenim cap mitjà d’acció real, o d’intervenció, sobre els vectors dominants de la imatge que estan controlats per poders financers cada vegada més enormes i concentrats, tinc el sentiment que estem condemnats a continuar essent minoritaris.

Potser ho hem d’acceptar, continuar resistint i, el més important de tot, continuar reivindicant la formació, l’ensenyament de la lectura i del coneixement de la imatge. Perquè hi hagi menys analfabets visuals.

Jo no vull tant intentar contestar les preguntes que es fa, i ens fa, el Christian, com comentar-ne el to. Em preocupa trobar-lo reticent, desanimat, pessimista… Ens coneixem des de fa molt de temps: si no recordo malament des que el 1978 va venir a Barcelona a presentar l’exposició de Bernard Faucon a la galeria Fotomania. Durant trenta anys, doncs, el que fa i el que diu ha estat sempre molt encertat. Per tant em temo que no és que sigui un pessimista sinó més aviat un realista ben informat. Però jo en canvi vull creure que encara ens queden opcions. Potser sóc ingenu però milito en l’optimisme possibilista. No defenso, és clar, l’acció terrorista però potser sí la tàctica de guerrilla que proposa el Radu, o si més no, de franctirador. Un franctirador, Christian, no guanya un combat, d’acord, però el seu esforç és útil per visualitzar una resistència i per fer un mal simbòlic a l’enemic. I si abandonem l’enutjós terreny militar i parlem de medicina, el treball de l’artista pot funcionar com una vacuna: inocula en un organisme uns virus afeblits per activar la producció d’anticossos. La vacuna pot funcionar o no, i si funciona, pot trigar a produir efectes palpables. Al menys, tal com Sancho Panza va dir en un moment donat al Quijote, “Que no nos quiten la gloria del intento”. [Per cert, que tinc aquesta cita al cap perquè ha estat triada per Mariona Fernández, directora de SCAN, per justificar la convocatòria d’aquesta nova manifestació.]

En fi, hi ha imatges que transformen vides; altres fins i tot modifiquen histories. Si no fos així, per què la censura militar i dels governs al lliure treball dels fotoperiodistes? La fotografia sempre s’ha qüestionat a sí mateixa sobre la seva capacitat d’incidir en la realitat. Recordo una cita de Bertolt Brecht que deia que la fotografia podia mostrar-nos la façana de les factories Krupp però no ens deia res de les condicions d’explotació que allà dintre s’hi produïen. Interpretació: la fotografia no entra en el discurs de les coses importants. Però mentrestant, Heartfield i Renau agitaven l’esperit de les masses amb els seus fotomuntatges, i grups com l’Arbeiter Fotografie a Alemanya i la Photo League als Estats Units posaven la fotografia documental al servei de la lluita obrera. Aquestes i d’altres iniciatives no han acabat amb les injustícies del capitalisme, no sé si han contribuït a fer un món millor (que se’m disculpi la cursilada!) però representen accions des de la fotografia que no són estèrils.

I bé, en efecte, la situació ha canviat radicalment i acabem demanant-nos: què cal fer ara? Jo tinc confiança en dues coses. Per una banda, en la creativitat i en la tenacitat dels fotògrafs. Per dures que siguin les condicions, sempre sorgirà enginy per trobar respostes. I per altra banda, en el paper d’Internet i de les noves tecnologies que permeten la comunicació interpersonal descentralitzada. Per restrictiu que sigui el control exercit pel sistema, sempre hi haurà vies per escapar-se’n i bastir alternatives.